Participants
Tony & Ridley Scott’s RSA FIlms and Ag8 (cinema – U.K.) / Actuació de Duquende (flamenc) / La Carnicería de Rodrigo García (video performance) / psst!3 (animació – USA) / Homenaje a Merce Cunningham (dansa – USA) / Malviviendo (sèrie) / Derivart: El inspector + El manager (eines multimèdia) / Original Jazz Orquesta Taller de Músics / Alberto Vázquez-Figueroa (literatura) / MolinaPírate (acció viral) / Evan Roth (art – Hong Kong) / David O’Reilly (Ós d’Or – Dinamarca) / Rémi Gaillard (accions – Francia) / EFF (paròdia – USA) / Riot Cinema Collective (Crowdfunding) / Jamendo – CDG (live) / Shelios + Ciclope + UPM: eclipse 2009 (ciencia y p2p) / Ilegal art: Stay free! (USA) / FreeCinema (USA) / Alqua (pensament) / Xavier Theros (Accidents Polipoetics) / Martín Fernández (MotionGraphics)…
+ Concert and Live Set Daedelus (Ninja Tunes – USA) + Martin Vallejo
Exponsors
GISS (Global Independent Streaming Support) / Miró Tv (tv online – Democracy Now) (USA) / Telekommunisten (Berlín) / Traficantes de Sueños
PROGRAMA DETALLAT DE PARTICIPANTS
***
Tony & Ridley Scott’s RSA FIlms and Ag8 (Cinema – UK)
Purefold
Els mítics realitzadors de cinema Ridley Scott (Blade Runner, Aliïn…) i Tony Scott, juntament amb el fill de Ridley ,Luke, han unit forces per a crear l’estudi indipendent Ag8 per a crear el projecte “Purefold”. Ag8 van concebre i van dissenyar el marc de Purefold para la productora RSA Films (Ridley Scott Associates), per a produir una sèrie oberta de pel·lícules sobre un futor proper.
La sèrie serà alliberada sota llicencia Creative Commons Attribution-Share Alike 3.0 i qualsevol tindrà dret de modificar els capítols o fins i tot crear nous.
Ridley Scott
(n. 30 de novembre de 1937) és un director de cinema britànic. És germà del també director de cinema Tony Scott.
Ha estat nominat en tres ocasions als premis Oscar a la millor direcció.
El seu estil eleva la importància de l’experiència sensorial (visual, sonora) en un film. El cinema de Scott utilitza a la il·luminació, fotografia, creació d’ambients i sincronia amb la música i el so com “actors” adicionals que contribuïxen a l’experiència total de l’espectador. Aquesta característica pot ser percebuda en els anuncis de televisió que Scott ha dirigit (més de 2000).
Els seus primers films (especialment Els duelistas, Alien, i Blade Runner) proporcionen a l’espectador una experiència completa on les escenes són recordades no solament pels actors que intervenen o per moments específics del guió, sinó per l’ambient recreat en elles.
Ridley Scott fóu el primer a utilitzar comercialment la denominació “Director’s Cut” (‘muntatge del director’) per a una obra que el director reedita per al públic i en la qual s’aprecien diferències amb la versió estrenada originalment.
Algunes de les seves pel·lícules són considerades com autèntiques obres de culte, especialment “Blade Runner” i “Alien, el vuitè passatger”.
Tony Scott
Va néixer en Stockton-on-Tees. Seguint els passos del seu germà, Tony es va graduar primer en West Hartlepool College of Art i després en West Hartlepool College of Art. Intentant conventirse en pintor, fóu l’èxit de la creixent companyia de producció d’anuncis de televisió del seu germà, Ridley Scott Associates (RSA), la qual canviaria la seva atenció cap al cinema.
En els vuitanta els productors Don Simpson i Jerry Bruckheimer li van oferir dirigir una pel·lícula anomenada Top Gun. Els talents visuals de Scott van ajudar a fer de Top Gun una de les pel·lícules més taquilleres de 1986, obtenint més de 176 milions de dòlars, i fent una estrella del seu jove protagonista, Tom Cruise.
Seguint a l’èxit de Top Gun, Scott es va trobar a si mateix en la llista principal d’Hollywood de directors d’acció. Tornant a formar equip amb Simpson i Bruckheimer en 1987, Scott va dirigir a Eddie Murphy en la molt anticipada seqüela Superdetective a Hollywood II.
La pel·lícula de Scott “Marea vermella”, thriller de submarins protagonitzat per Gene Hackman i Denzel Washington, va anar un èxit de recaptació en 1995 i va confirmar l’estatus com un director de primera fila. La seva següent pel·lícula, Fanàtic, contenia un repartiment igualment fort (Robert De Niro, Wesley Snipes, Ellen Barkin, Benicio del Toro, etc.)
Juan Cortés Santiago, “Duquende” + The Taller Singers (flamenc)
Dir. Xevi García
Juan Cortés, Duquende, neix a Sabadell al si d’una família gitana. Als 8 anys, Camarón de la Isla el convida a debutar als escenaris, acompanyant-el ell mateix a la guitarra. La seva actuació va impactar tant que començà a ésser sol.licitat per promotors i discogràfiques, però els seus pares és van oposar que és dediqués professionalment a la música tant aviat.
AL 1992, Duquende inicia una brillant carrera que l’ha portat a actuar als més importants teatres i auditoris espanyols com el Palau de la Música de Barcelona, Auditori Nacional de Música de Madrid, el Palau de la Música de València, Auditori de Saragossa, Auditori Manuel de Falla de Granada, Teatre Lope de Vega, Teatre Falla de Cadis , Teatre Central de Sevilla, la Fira Mundial de Flamenc de Sevilla i el Festival de *Músiques *Contemporànies de’l *Auditori de Barcelona.
Al 1996 és convertí en el primer cantaor convidat a oferir un recital en el Theâtre des Champs Élysées, des d’aleshores ençà actua en aquest teatre de forma regular. El desembre de 1998 va actuar acompanyat a la guitarra per Tomatito. Duquende va debutar en solitari als Estats Units a’l any 2000. AL 2001 és va presentar a Dinamarca, França i Finlàndia. L’estiu de 2002 actuà a Santa Fe, Nou Mèxic i en el Central Park de la ciutat de Nova York. Però aquestes no són les seves úniques actuacions internacionals. Per aquest any te previst actuar a França, Alemanya i realitzar una àmplia gira a Bèlgica.
Amb Duquende han col.laborat grans guitarristes del flamenc actual com Juan Fesol, Tomatito, Juan Manuel Cañizares, Moraíto Chico i Vicente Amic. Actualment col.labora molt estretament amb José Carlos Gómez i Alfredo Lago. Paco de Lucía, a qui ha acompanyat com a cantaor en les seves gires internacionals, declara: ‘A Barcelona teniu un monstre, Duquende, que posseïx la màgia del cant, inspiració i tècnica’.
La seva discografia inclou 5 discs. L’últim, Samaruco, comptà amb la direcció musical d’Isidro Muñoz i la col.laboració de guitarristes como Juan Manuel Cañizares i Paco de Lucía. Actualment presenta el seu últim treball discogràfic Mi forma de Vivir que produït per ‘Chicuelo’ i amb la participació de guitarristes com Niño Josele i Tomatito, del trompetista Rainald colom, del baixista Carles Benavent o del percussionista Roger Blavia.
En l’actualitat està presentant, com a veu protagonista la producció : ‘Camarón – 30 desprès La leyenda del Tiempo’, estrenada al Festival Castella de Peralada a l’edició d’enguany.
Daedelus (Ninja Tunes – USA)
Alfred Darlington no és el típic músic sortit del mateix motlle que els altres. Des de la seva manera de vestir (a l’estil d’un Dandi de l’època victoriana) fins a la seva manera de fer música, passant per la seva forma d’expressar-se i de veure el món, la seva és una actitud molt particular, ‘a mesura’.
“Vaig néixer en Santa Mónica en 1977 d’una mare artista i un pare psicòleg. Ja de molt petit m’agradava la música i vaig aprendre a tocar diversos instruments a l’estil clàssic i jazz, però els meus interessos anaven més enllà – més que un nen prodigi vaig ser un nen renaixentista les obsessions del qual abastaven des dels mites grecs fins a les muntanyes de Gal·les. ALS 15 anys finalment vaig convèncer als meus pares que em duguessin al Principat. Mentre estava en un YMCA a Londres jugant amb el dial de la ràdio vaig trobar una estació de ràdio pirata i vaig gravar una mica de música rave i hardocore anglesa. Va ser el meu primer “moment Eureka!” musical”.
En 2003 Brian Crabtree i Peter Siegerstrong el van convidar a tocar en San Diego i a provar un dels primers prototips de la Monome Box (un controlador de maquinària de codi obert). “És un instrument electrònic no-tradicional” diu Daedelus, “bàsicament permet improvisacions massives”. Des de llavors, Daedalus ha seguit utilitzant aquest controlador revolucionari, injectant molt del dinamisme que de vegades es troba a faltar en el món de música electrònica/dance en directe.
I mentre va adquirint fama a nivell internacional, el seu lloc en l’escena de LA s´ha consolidat. Molts dels noms més sonats de la ciutat recorren a ell per a tot, des d’un solo de clarinet baix fins a assessorament sobre aspectes poc coneguts de l’electrònica. Daedelus ha treballat extensament amb Taz de Sa Ra, amb qui ha estat teloner per a sessions de DJs de la talla de DJ Assault, Justice i Two Live Crew, a més de participar en l’últim video de Erykah Badu.
Daedelus pertany als grups Adventure Estafi i The Long Lost. En l’actualitat ha signat per al segell Ninja Tune, però ha gravat material amb Plug Research, Mush, Laboratory Instinct, Eastern Developments, Phthalo, Merck, Big Donada, Soul Jazz, Distill, Hefty, Bit Of Heaven, Temporary Whatever, Stones Throw, Alpha Pup, Eat Concreti i Warp. També és DJ fundador de la ràdio per internet Dublab.
Martin Vallejo
Martin Vallejo: i Il·lustrador, ex integrant i cofundador del col·lectiu de visuals de l’estudi No-Domain. El seu treball de visuals en viu i gràfics a temps real per a “solo acts” ha estat presentat en el Festival Sonar durant el 2004, 2005 i 2006 més les seves edicions a Guadalajara, Sao Paulo i Buenos Aires on va fer shows per a artistes com Kid Koala, Edan, Cut Chemist, Digable Planets, Madlib, Prefuse 73, Delasoul, Buck 65, Beans, Lyche Lassy, entre altres. Des de llavors el seu treball ha estat presentat en diversos festivals Europeus i Llatinoamericans com el Mapping a Ginebra, Festival de cinema digital de Hamburg, Tour Europeu De Dublab, Festival Sperm i Lunchmeatz a Praga, Trimarchi a Argentina, entre altres. Actualment treballa en el seu projecte en solitaria, anomenat Juntosotravez, on bàsicamente fa el mateix però totalment diferent.
Alberto Vázquez-Figueroa (literatura)
Alberto Vázquez-Figueroa va néixer el 11 d’octubre de 1936 a Santa Cruz de Tenerife (Espanya), encara que quan encara no havia complert un any la seva família va ser exiliada per motius polítics a l’Àfrica Espanyola, ja que el seu pare va ser republicà socialista i va ser empresonat durant la Guerra Civil; allí va passar tota la seva infància.
Més tard, el seu pare va ser alliberat, però va estar ingressat durant diversos anys en un hospital a causa de la tuberculosi. Així mateix, estant a Àfrica la seva mare va morir. Llavors Vázquez-Figueroa va ser recollit pel seu oncle, administrador civil del fort militar en el Sahara espanyol en el qual vivien. Aquest va començar a proporcionar-li llibres per a llegir, sobretot novel·les d’aventures d’autors com Joseph Conrad, Herman Melville o Julio Verne, que van fer que aquest anés el seu gènere favorit.
En 1962 va començar a treballar com enviat especial per a Destinació i com corresponsal de guerra per a La Vanguardia. Més tard, va fer el programa de Televisió Espanyola “A toda plana” amb Miguel de la Quadra-Salcedo i Silva. Va cobrir com corresponsal guerres i revolucions a Bolívia, Txad, Congo, Guatemala, Guinea, República Dominicana i altres.
Va escriure “Arena y viento”, la seva primera novel·la, amb catorze anys (que va ser publicada amb disset), però no va anar fins a dur quinze anys com periodista que va començar a guanyar el bastant com per a dedicar-se en exclusiva a la seva carrera literària, que inclou més de seixanta llibres publicats.
L’èxit li va arribar amb el seu 15ª o 16ª novel·la, “Ébano”, que aborda el tema del tràfic d’esclaus a Àfrica. D’aquest llibre es va fer una pel·lícula a l’any de la seva publicació; seria la primera de més de quinze.
Unes altres de les seves obres més reconegudes són Manos i Tuareg.
En 1979 Manaos, s’estrena en la gran pantalla, dirigida pel propi escriptor.
En 1987 va escriure una autobiografia, titulada “*Anaconda”.
En 2007 va publicar la seva nova novel·la “Per Mil milions de dòlars” de forma simultània en paper i com descàrrega gratuïta a través de la seva blog. A més, va anunciar la seva intenció de publicar les seves següents obres de la mateixa forma:
“A partir d’ara les meves novel·les s’editaran simultàniament en edició “cara”, de les anomenades “de tapa dura”, en edició de butxaca a preu mitjà, podran descarregar-se gratuïtament a Internet i tots els periòdics o revistes que ho desitgin estan autoritzats a publicar-les a l’estil de les antigues novel·les per lliuraments amb la diferència que en aquest cas no tindran obligació de pagar-me gens en concepte de drets d’autor.
M’han preguntat si és que m’he tornat boig, em sobra els diners o pretenc arruïnar-me i arruïnar de passada al meu editor. No és el cas.
He meditat llargament sobre el tema i he arribat a la conclusió que avui dia hi ha públic per a tots els nivells adquisitius de la mateixa manera que qui ho desitja pot esmorzar en un restaurant de luxe, en una simple hamburguesería i fins i tot acudir a un menjador social.
Igual ocorre en la major part de les facetes del consum, excepte pel que fa als lectors que han de resignar-se a pagar el preu que marca l’editor que ha adquirit els drets en exclusiva d’un determinat llibre o esperar anys fins que s’editi en butxaca.
I per descomptat mai ho obtindrà gratis.
I em sembla injust perquè la cultura és tan important com menjar o vestir-se.
http://www.vazquezfigueroa.es/
http://vazquezfigueroa.blog.com/
Evan Roth (art – Hong Kong)
Evan Roth va estudiar arquitectura a la Universitat de Maryland i té un Màster de l’Escola de Comunicació, Disseny i Tecnologia de la Parsons New School For Design, amb qualificació de primer de la seva promoció.
Mentre va estar en Parsons, va desenvolupar diversos projectes destacats, com Graffiti Taxonomy, Typographic Illustration, Explicit Content Only i el seu projecte de tésis, Graffiti Analysis. Roth va ser inclòs en la llista dels 10 llicenciats més interessants de 2006.
Rodrigo García (videoperformance – Argentina)
RODRIGO GARCIA (1964)/La carnicería teatro
Rodrigo García no només és “l’autor de textos que esclaten com bombes”; és també videasta, performer i director d’escena. Conegut i reproduït des de Avignon i els festivals més prestigiosos fins als racons més remots, des de fa anys, sap enfrontar l’èxit i les sirenes de la fama mercantil. Creador atípic, conjuga en els seus espectacles elements del passat i de la cultura popular d’avui dia.
Juntament amb la seva companyia La Carnicería Teatro, elabora un llenguatge teatral sorprenent on els cossos en moviment dibuixen els nous rituals del quotidià. Però la gran força de García està a ser un home del carrer i de fer circular amb passió les idees i les emocions que agiten a la nova generació. Aquesta última no s’ha equivocat a l’apreciar els seus espectacles corrosius i intel·ligents.
psst!3 (animació – USA)
PSST!3 és un projecte de cinema col.laboratiu que conta amb 17 pel.lículas fetes per 51 equips de dissenyadors, realitzadors, animadors i compositors.
PSST pretén produir curtmetratges originals a través de la col·laboració entre diversos professionals. Cada curt està dividit en tres parts produïdes per tres equips diferents: el principi, el mitjà i el final. Aquest procés és la idea que subjeu a PSST! – una tècnica derivada del joc dadaísta de Cadàver Exquisit i el joc infantil del “Telèfon”, aplicat a les arts de motion graphics, l’animació i el cinema.
El curador i organitzador de PSST! és Bran Dougherty-Johnson de Grow Design Work.
Merce Cunningham (dansa – USA)
Loops
Merce Cunningham (nascut a Centralia, Washington, el 16 d’abril de 1919-† 26 de juliol de 2009, Nova York) va ser un ballarí i coreógraf nord-americà. Gran mestre i inventor de la tècnica coreogràfica única i mundialment coneguda que duu el seu propi nom, Merce Cunnigham ha estat sempre molt atent als desenvolupaments artistics i tecnològics i des de sempre un pioner sensible de tot quant a nou i a l’avantguarda en el sentit literal del temps, ha estat sempre un precursor.
Des de 1939 fins a 1945, va ser solista en la companyia de Martha Graham. a l’abril de 1944 Va presentar la seva primer actuació solista a Nova York amb John Cage amb el qual ha seguit col·laborant durant tota la seva vida professional.
Merce Cunningham Dance Company es va formar en l’estiu de 1953. Des d’aquesta època, la seva signatura està plasmada en més de 200 coreografies, entre elles Un dia o dos, amb música de Cage i pintures de Jasper Johns, per encàrrec de l’Òpera de París.
L’interès de Cunningham en la tecnologia contemporània li ha dut a treballar amb el programa per a computadora «DanceForms», que ha usat per a realitzar totes les seves danses des de Trackers (1991). En 1997 va començar a treballar en captura de moviments amb Paul Kaiser i Shelley Eshkar de Riverbed Mitja para desenvolupar el decorat per a BIPED en 1999.
A l’octubre de 2005 Cunningham va rebre el Praemium Imperiale a Tòquio. A França, ha estat nomenat comandant de l’Ordre de les Arts i les Lletres en 1982 i Cavaller primer (1989) i després oficial (2004) de la Legió d’Honor.
Ara 2009, després del seva recent defunció, rep com homenatge el premi oXcars de la cultura compartida per la categoria Dansa i per Una vida dedicada a la innovació. També en això ha estat un precursor. La video-instal.lació Loops, una videocoreografia interactiva de les seves mans, realitzada per Open Ended Group, ha estat estrenada en 2008 sota llicència creative commons.
Ara, en la seva clarividència, ha triat la filosofia del coneixement lliure per a preservar i perpetuar el seu treball. Per això Loops, tant la coreografia com l’obra digital, estan disponibles a través d’una llicència copyleft de Creative Commons, que permet la reproducció i ús per a altres treballs.
El codi obert és una espècie de testament vital que permetrà a la coreografia i al programari perpetuar-se i ser recreats.
Des d’un text de Roberta Bosco publicat en el pais
http://www.openendedgroup.com/index.php/artworks/loops-2001-present/
Malviviendo (sèrie)
Som un grup de joves que hem acabat els estudis i després d’engrossir les llistes de l’atur hem decidit donar un pas al capdavant i crear la nostra pròpia sèrie, sense pressupost de producció (per ventura 40 euros per al primer capítol pot considerar-se pressupost?), amb pocs mitjans tècnics i amb molta imaginació.
La fam aguditza l’enginy.
Aquesta temuda crisi, que duu diversos anys instal·lada en l’audiovisual espanyol, duu a experimentar amb noves fórmules, nous intents d’arribar a un gran públic que cada vegada decideix més detingudament el que veu i és realment exigent amb els continguts, amb independència absoluta del que opinen els audímetres.
En aquesta tesitura, el jove creador és el que té més difícil progressar, doncs el conservadorisme impera en el mercat.
Per això, Malviviendo vol trencar esquemes.
Ens hem aliat a les noves tecnologies. Internet serà el nostre recer i el nostre company de viatge. Amb internet, trenquem fronteres i ens acostem a qui ens vulgui veure. Així de simple.
Per això, Malviviendo vol ser una sèrie transgressora, disbauxada, que trenqui motlles.
Vol innovar en continguts, amb guions enginyosos i històries enrevesadas i pròpies del món que ens envolta.
Vol, en definitiva, ser un moment de dispersió mental, de no pensar en altres coses i riure d’una crisi que ens venen com el final del món.
Des de la modèstia, però amb l’ímpetu de la joventut, volem que Malviviendo aconsegueixi entretenir-te i convèncer-te.
Derivart (eines multimèdia)
L’inspector El manager
Derivart explora la interseccion de l’art, la tecnologia i les finances. Establert a Barcelona, aquest col·lectiu artístic està compost per un dissenyador digital (Mar Canet), un artista plastico (Jesús Rodríguez) i un sociologo de les finances (Daniel Beunza). Entre els seus projectes s’inclou anàlisis dels mercats de capital. Sí, senyors! Això és una notícia històrica: per fi penetrat el repertori SGAE. I no ha estat revelat precisament per la SGAE. El dia 1 de juliol en el festival InnMotion de Barcelona, Derivart ha llançat de forma accessible per a tots un dels secrets millor guardats. A partir d’ara tots el ciutadans que vulguin podran utilitzar sol repertori no dipositat en l’entitat de gestió i deixar de pagar a la innombrable perquè per fi sabrem que té en el seu poder i que no. Per a això tenim dues eines absolutament infalibles:
D’una banda, L’Inspector és un complement del navegador Firefox que comprova si la música registrada a la SGAE est disponible a les xarxes p2p. Ja tenim possibilitat de poder descarregar aquesta aplicació i usar-la en els nostres ordinadors, entrant en la pròpia web del col˙lectiu. Intercanvi lliure i legal d’arxius directament des de la pàgina de SGAE.
I també podem gaudir del Manager, una eina que t’ajudarà a identificar quan una cançó registrada a la SGAE està dintre d’alguna carpeta del teu ordinador. Si estàs pensant fer una festa amb música lliure, versionar grups mítics, unes noces, una festa benèfica per a una causa noble o solament perquè si, el manager és la teva solució.
Durant el festival les eines han estat utilitzades ja per més de mil persones. I ara podem seguir des de casa.
Tornaran a presentar-se al públic el dia 29 d’octubre en el mític esdeveniment dels oXcars, a la sala Apol˙lo de Barcelona. No t’ho perdis.
Usem-les massivament. Entre tots, estem destruint un monopoli!
Original Jazz Orquesta (OJO) + Taller de Músics
Dir. Vicens Martín
El Taller de Músics, al llarg de la seva existència, i passant per diferents etapes, diferents directors i diferents conceptes, no ha interromput mai la tradició de mantenir en actiu una Big Band, Recordem l’experiència del intercanvi de la Big Band del Taller, dirigida por Zé Eduardo, amb Tete Montoliu, de la qual ens ha quedat constància en un excel·lent disc.
Actualment, l’OJO — Original Jazz Orquestra Taller de Músics- està en gira amb diferents produccions, : ‘Tot de mi’ amb Cris Juanico’ i ‘OJO Con la Mala’ amb Mala Rodriguez i Refree, entre d’altres
http://www.tallerdemusics.com/
David Oreilly (Ós d’Or – Dinamarca)
Please say Something
David O’Reilly és conegut pels seus curtmetratges d’animació d’estètica simple i despullada. La blogger Xeni Jardin els ha descrit com una barreja “entre Kubrick, Kaufman i Ketamine.”
Please say somehting narra la turbulenta relació entre un gat i un ratolí en un futur llunyà. El curt està format per 23 episodis de 25 segons que han estat realitzats íntegrament per David O’Reilly en un únic ordinador. La pel.lícula va guanyar l’Ós d’Or al millor curtmetratge en la Berlinale 2009. Ha creat diverses seqüències d’animació i objectes per a la pel˙lícula “Son of Rambow” (2007), així com les animacions de les seqüències de la “guia” en Hitchhiker’s Guide to the Galxy, amb Shynola. En el món de la tecnologia és conegut per haver creat en el 2008 l’aplicació iHologram per al iPhone. Va crear el primer video per al single del grup de rock irlandès U2 “I’ll Go Crazy if I Don’t Go Crazy Tonight”, que va ser estrenat en U2.com el 21 de Julio, 2009.
Rémi Gaillard (accions – Francia)
El cargol + Guerra
Rémi Gaillard, nascut el 7 de febrer de 1975 a Montpeller, és un humorista francès que es va donar a conèixer pels videos que penja a internet.
Inspirat per Buster Keaton i Charles Chaplin, s’ha especialitzat a ser un impostor i en els videos burlescos, de vocació humorística i insòlita. D’altra banda, ha actuat com impostor en nombroses ocasions: per exemple, va acudir com públic al programa de Xifres i lletres i va fingir haver trobat la solució correcta a un càlcul complicat(2003). També es va colar en una pista de tennis durant un partit d’exhibició entre Yannick Noah i Henri Leconte i va aconseguir fins i tot colpejar la pilota dirigida a Yannick Noah i marcar el punt(2001). En molts dels seus videos, protagonitzats per ell, no hi ha paraules, però van acompanyats de música coneguda. AL final de cada video apareix el eslògan “C’est en faisant n’import quoi qu’on dvient n’import qui”(és fent qualsevol cosa que et converteixes en algú) que Rémi Gaillard crida sempre que té ocasió. Segons ell, “Amb qualsevol cosa es pot fer un bon video”. Els seus videos estan gravats amb una càmera de video corrent operada la majoria de les vegades pel seu còmplice i amic Grégory Laffargue. La resta dels videos estan gravats principalment per Stéphane Laffargue, Steve Reimonen, Arnaud Albelda i Gerald Gattuso.
MolinaPírate (acció viral)
Al gener de 2009, farts del pillatge, els ciutadans llancen un Gran Concurs popular a Twitter:
En 140 caràcters demanen la dimissió del ministre de cultura Cessar Molina que està regalant el dret a l’accés a la informació a multinacionals i empreses privades. El 19 de març, dia del pare (perquè els pirates són els pares), els millors eslògan apareixen recollits en aquest video perquè circuli per tota la xarxa i deixi clar d’una vegada que no volem política en contra del bé comú per al benefici d’uns pocs, ni volem que ens llevin la millor eina de comunicació de tots els temps, el P2P! Amb el video ve una guia per a donar-se de baixa de les operadors de ADSL que estan disposades a vigilar als seus usuaris. I també una guia per a donar-se d’alta en les quals no.
https://twitter.com/molinapirate https://xnet-x.net/molinapirate
EFF (paròdia – USA)
Des de l’Internet fins al iPod, les tecnologies estan transformant la nostra societat i empoderant-nos com oradors, ciutadans, creadors i consumidors. Enfront d’atacs sobre els nostres drets en el món connectat, la Electronic Frontier Foundation (EFF) és la primera línia de defensa. La EFF va obrir un nou camí quan es va fundar en 1990 – bastant abans que la majoria de persones es preocupessin per l’Internet -, i segueix plantejant qüestions emergents en els àmbits de la llibertat d’expressió, la innovació i els drets dels consumidors d’avui. Des del principi, la EFF ha defensat l’interés públic en totes les batalles fonamentals que afecten als drets digitals.
Combinant l’experiència i els coneixements d’advocats, analístes polítics, activistes i tecnòlegs, la EFF assoleix victòries importants en nom dels consumidors i els ciutadans. La EFF lluita per la llibertat, principalment en els tribunals, presentant i defensant pleits tot i que això significa enfrontar-se al govern nord-americà o grans corporacions. Mitjançant la mobilizació de més de 50.000 ciutadans preocupats a través de nostre Action Centri, la EFF aconsegueix parar que s’aprovin lleis dolentes. A més d’assessorar als polítics, la EFF educa a la premsa i al públic. Durant anys en Internet han estat notòriament populars els remix de l’escena “del búnker” de la pel˙lícula Der Untergang (3004), en la qual l’actor Bruno Ganz interpreta el col˙lapse d’Adolf Hitlre en els últims dies del Terder Reich. Els remescladors de l’Internet han ficat mà a l’escena, canviant els subtítols per a convertir-los en un comentari sobre qualsevol cosa des de la crisi financera fins a robatoris desmorzar. Fins hi ha hagut meta-comentaris sobre el fenòmen mateix. Fa poc, el president de la junta directiva de la EFF, Brad Templeton, crear la seva pròpia remescla, en la qual Hitler despotrica sobre els problemes relacionats amb la DRM. Desafortunadament per a Brad, al crear la seva paròdia es va adonar el difícil que és fer aquest tipus de paròdia, sota el concepte de llei nord-americana de “fair use”. Com conegut defensor dels drets digitals, naturalment Brad prefereix no trencar cap llei. I mentre el “fair use” protegeix la seva paròdia contra acusacions de violació dels drets d’autor, volia assegurar-se de no violar altres lleis sense intenció, en particular les prohibicions de la DMCA sobre la criptografia. Això significava que Brad no podia simplement ripejar una còpia del DVD que havia comprat legalment. En lloc d’això, per a cobrir-se les esquenes, hauria de fer una còpia de la pel˙lícula utilitzant el “analog hole”, un tipus de còpia que ha estat reconegut pels tribunals com permès legalment, però aquesta solució li va portar bastants mals de cap. Brad va haver de comprar una versió europea de la pel˙lícula, que tenia subtítols opcionals, però això va significar barallar-se amb les restriccions per regions. El resultat és que Brad va poder fer una paròdia fantàstica – que fa referència a la labor de la EFF per a protegir als usos legítims com aquest d’avisos infundats de retirada- però només després de setmanes de bregar amb diversos problemes tècnics que farien que la majoria de la gent se´stirés els pèls de frustració. Aquest és un exemple perfecte de per què la EFF ha estat barallant perquè la DMCA exoneri aquest tipus d’activitat. Ningú hauria d’haver de superar aquest tipus de barreres tècniques només per a poder exercir el seu dret a la llibertat d’expressió, protegit per la llei.
Riot Cinema Collective (Crowdfunding)
Un projecte de pel.lícula de Riot Cinema Collective
El Cosmonauta és un projecte de llargmetratge de Riot Cinema Collective que utilitza Internet per al seu finançament i distribució, de manera col.laborativa i sota llicències lliures Creative Commons.
Perquè només fem pel˙lícules que ens agradaria veure i les distribuïm de la manera que ens agradaria veure-les.
Jamendo – Compartir Dòna Gustet (live)
Jamendo és la major comunitat de música lliure, amb llicència creative commons. Pots descarregar lliurement, gratis i legalment cançons i àlbums complets de bandes prometedores. A Jamendo, els artistes et permeten escoltar, descarregar i compartir la seva música.
És gratis, legal i il˙limitat! T’apuntes?
Campanya d’agraïment als quals descarreguen música per jamendo.
Així, en resposta a una llei que pretén castigar als pirates d’internet, jamendo proposa recompensar als internautes que descarreguin música lliure… Per a castigar als reincidents, HADOPI vol tallar la seva connexió Internet. En canvi, jamendo l’hi paga! En efecte, els internautes que hagin ajudat jamendo a trobar bars, restaurants o botigues interessades en convertir-se en espais de cultura lliure difonent música de Jamendo PRO seran recompensat amb el reemborsament de la seva quota de connexió internet (Com funciona?) Jamendo demostra que existeixen molts artistes alternatius i de molt talent que saben aprofitar les oportunitats creades per Internet i adoptar nous models de remuneració. Amb aquesta iniciativa, els primers fans seran recompensats en lloc de castigats. Cal recordar que recentment, algunes bandes com Nine Inch Nails han demostrat que el fet de distribuir la seva música gratuïtament amb llicències lliures no està renyit amb l’éxit comercial.
Jamendo presenta:
Compartir dòna gustet
Compartir Dóna Gustet és un procés col·lectiu que treballa des de diferents disciplines i arts en la recerca i intervenció per la cultura popular, lliure i de transmissió directa. El projecte neix de la constatació que existeix una gran connexió entre les formes de fer de la cultura tradicional de transmissió oral i les noves possibilitats de producció i distribució lliures que ofereixen Internet i les noves tecnologies.
La base del projecte és la producció d’un disc de música, ‘Marquet’, que s’alimenta en les arrels de la música tradicional però passada pel sedàs de la contemporaneïtat. El projecte, igualment, s’estén a múltiples àmbits d’allò que al nostre entendre conforma la cultura popular.
Popular perquè es pretén obert, lliure de transaccions econòmiques i posant l’èmfasi en la vida quotidiana. CDG fomenta i practica la producció i distribució cultural a través de llicències lliures i obertes. Cultura popular perquè qüestionem la figura de l’artista com a autor totalment original de la seva obra, envers una forma menys individualista d’entendre la creació i l’art, que valora més el col·lectiu, la comunitat i per tant, el compartir.
http://compartirdonagustet.net/
Shelios + Ciclope + UPM: eclipse 2009 (ciència y p2p)
Expedició Shelios 2009
Shelios és una associació sense ànim de lucre i classificada com una associació de tipus científico-cultural. La fi de Shelios és la promoció i difusió d’expedicions científiques.
El 22 de juliol de 2009 es va produir un eclipsi total de Sol que va travessar el sud de Xina, punt d’observació seleccionat per Shelios per a la seva expedició Shelios 2009. El professor Francisco Moreno, titular de la facultat d’informàtica de la Universitat Politècnica de Madrid, va dirigir al costat d’un equip d’investigaci¢ de la Universitat d’Extremadura, la retransmissió per Internet de l’eclipsi més llarg d’aquest segle (6 minuts de totalitat) a través de la tecnologia P2P. Segons va declarar Moreno, en l’any 2007 van tenir problemes al retransmetre dos eclipsis lunars i locultament de Saturn, donat que el servidor no va ser capaç de suportar el pes de tantes visites. Per a aquesta ocasió, van contar amb una web 2.0 col.laborativa amb experimentació real i amb P2P, que en un futur no llunyà permetrà una “audiència il˙limitada d’espectadors”, perquè cada client que es connecti funcionarà com un repetidor o Proxy.
http://www.shelios.com/ http://tornasol.datsi.fi.upm.es/ciclope
Ilegal art (USA)
Stay free!
Stay Free! És una revista de Brooklyn sense ànim de lucre centrada en la política i les tergiversacions dels mass media i la cultura (consumista) nord-americana.
Les lleis per les quals es regeix la “propietat intel˙lectual” s’han ampliat tant en els últims anys que els artistes necessiten consultar a experts legals per a entendre-les. Ara, prendre prestada part d’una obra -com van fer els músics de jazz en els anys 30 i els dibuixants de Looney Tunes en la dècada dels 40 –farà que acabis en els tribunals. Si les lleis actuals sobre el copyright haguessin estat en vigor en aquests dies, gèneres sencers com el collage, el hip-hop i el Pop Art pot ser que mai haguessin existit. El Illegal Art show va necessitar un acord de llicència d’usuari final, així que Jason Torchinsky va escriure aquesta llicència en 2002 que ara presentem en els oXcars.
FreeCinema (USA)
Una organització de directors de cinema, que promou el cinema realitzat en open source i els moviments del programari lliure. Per exemple la producció “nothing so strange” de Brian Flemming, un fake documental sobre l’assassinat de Bill Gates, deixa lliure la totalitat dels seus enregistraments.
Alqua (pensament)
Alqua és una comunitat editorial lliure que des de l’any 2000 es dedica a la creació i difusió de continguts científics per alliberar el coneixement acadèmic que existeix en format llibre. Per tal que els autors només hagin de dedicar-se a escriure utilitzen plantilles d’alta qualitat per a la publicació automàtica, gestionen les metadades per a la publicació web i segueixen un procés de revisió i un manual d’estil.
Alqua defensa la noció d’autoria i intenta visibilitzar les contribucions i responsabilitats dels autors, encara que òbviament accepta i es construeix amb contribucions de domini públic.
Perquè els fruits del teu treball no es quedin només en el món digital, Alqua té un programa per fer arribar els seus documents lliures a les biblioteques públiques.
El projecte està obert a la participació, ja sigui com a expert en una matèria, com a programador de programari lliure o com a activista de la cultura lliure i del dret a l’accés al coneixement i compta amb iniciatives interessants que experimenten amb noves formes d’interactivitat i metaproducción.
Xavier Theros – Accidents Polipoetics
Va néixer un brillant migdia de la primavera de 1963, quan tot just contava amb el do de la paraula i no tenia ni un pèl en el cap. Des de llavors, duu més de deu anys d’activitat en els escenaris més insospitats amb Accidents Polipoètics, en companyia de Rafael Metlikovez, amb qui acaba de publicar el llibre “Tots tenim la raó” (Ed. La Tempestat), amb el qual ens delecten amb la seva particular visió del món i de la història, utilitzant per a això grans dosis d’humor, d’absurd, de mala llet i un simbòlic mirall retrovisor de 600.
Martín Fernández (MotionGraphics)
Realitzador. Motion Graphics. Barcelona. www.martinfernandez.tv
***
EXPONSORS
Actituds que també permeten la realització d’aquest esdeveniment. Aquestes Empreses han posat les seves habilitats al servei dels OXCARS. Els seus Directors Generals estaran presents en l’esdeveniment.
GISS (Global Independent Streaming Support)
GISS és una xarxa de servidors independents que dóna suport per al stream (difusió de audio i video a través d’Internet) utilitzant programari lliure de forma gratuïta. Giss és un projecte no comercial basat en voluntaris creat amb eines lliures per a uns mitjans lliures.
Miró TV (TV online – Democracy Now)
La televisió 2.0, televisió P2P
Miró TV és una plataforma de distribució de video per Internet (una InternetTV) basada en sofware lliure i de caràcter gratuït. Incorpora en el seu interior un motor de P2P, una tecnologia que permet que cada receptor sigui al seu torn emissor. És a dir, que cada usuari contribueix a la distribució dels continguts globals. Tot el món pot crear el seu propi canal de televisió dintre de Miró sense cap cost, convertint-se en una poderosa eina per a la distribució mundial de produccions independents. Aquest model obert de productors-consumidors està començant a denominar-se Televisió2.0 en analogia als canvis que va sofrir Internet amb la web2.0 i canviarà radicalment la nostra manera de veure televisió. Actualment permet l’accés a més de 200 canals comercials i més de 3000 canals de productors independents, gairebé totes baix standars HD (high definition). A més permet la configuració personalitzada de l’usuari afegint qualsevol tipus de feed RSS (videoposcast) i la recerca i visionat en altres plataformes (youtube, blipp, etc…). El desenvolupament de Miró TV està suportada per Participatory Culture Fundation, una organització sense ànim de lucre.
Telekommunisten
És un col˙lectiu germano-canadenc de treballadors amb base a Berlín. El col˙lectiu està implicat en l’art, hacker/free-software i les comunitats activistes, el seu objectiu és promoure l’ideal d’un treballador productor i autònom com forma de lluita de classe. Telekommunisten està controlat pels treballadors i confia a seguir així. Creuen que poden servir als seus clients tan bé com sigui possible i de la forma més econòmica, centrant-se a resoldre les necessitats dels seus treballadors i clients, no en els beneficis d’accionistes exteriors. Creuen que el capitalisme i la dominació global que resulta de corporacions no democràtiques són la font de la pobressa, la desigualtat, la guerra i la catàstrofe ambiental. També creuen que una solució es pot trobar en els treballadors autònoms, que organitzen la seva pròpia producció. Sense el furt del producte del treball, les oligarquies no tindrien la possibilitat de controlar a polítics corruptes i finançar guerres immorals
http://www.telekommunisten.net/
Traficantes de sueños
Traficantes de sueños no és una casa editorial, ni tan sols una editorial independent, que contempla la publicació d’una col˙lecció variable de textes crítics. És, per contra, un projecte, en el sentit estricte de “aposta”, que es dirigeix a cartografiar les línies constituents d’altres ordres de la vida. La construcció teòrica i pràctica de la caixa d’eines que, amb paraules pròpies, pot compondre el cicle de lluites de les pròximes dècades. Sense complaences amb l’arcaïca sacralitat de la cultura, sense concessions envers els narcisismes del geni literari, sense lleialtat alguna als usurpadors del saber, TdS adopta sense dubtes la llibertat d’accés al coneixement. Queda, per tant, permesa i oberta la reproducció total o parcial dels textos publicats, en qualsevol format imaginable, menys per explícita voluntat de l’autor o de l’autora i només en el cas de les edicions amb ànim de lucre. Ja sabeu que el copyleft fa els continguts lliures, no gratuïts! Tot té els seus costos…